Letteradura lombarda

De Wikipedia
Lumbard ucidental Quest articol chì l'è scrivuu in lombard, grafia milanesa.
El Carlo Porta, forsi el poeta lombard pussee cognossuu.

Con letteradura lombarda intendom tutta la produzzion scrivuda in lengua lombarda, a partì del Medioev in poeu.
Al dì d'incoeu, per via de la mancanza d'on standard e d'ona coscenza comuna lombarda, a l'è ben complicaa mett in pè ona storia sistematega e coerenta de la letteradura in lengua lombarda. In sostanza, s'è semper desviluppaa on dualism in tra Milan de 'na banda, e de l'oltra Bergom e Bressa. A partì del XX secol (ma giamò a la fin del XIX) l'è poeu vegnuu foeura di realtà provinciai e locai che hann complicaa el quader ancamò pussee. Poeudom dì che incoeu a gh'è ona letteradura municipal per tucc i capploeugh provinciai lombard (e on quai olter center minor, tant 'me Ciavenna, Bust Grand e Crema).

Storia de la letteradura lombarda[Modifega | modifica 'l sorgent]

Per savenn pussee, varda l'articol Storia de la lengua lombarda.
Per savenn pussee, varda l'articol Koinè lombarda.

I origin (XIII-XIV secol)[Modifega | modifica 'l sorgent]

I primm lavorà scrivuu in d'on volgar de area lombarda hinn del XIII secol: se tratta soratutt de oeuver de tipo didascalegh-religios, compagn del Sermon Divin del Peder de Barsegapè.

«No è cosa in sto mundo, tal è lla mia credença,

ki se possa fenir, se no la se comença.
Petro da Barsegapè si vol acomençare
e per raxon ferire, segondo ke l ge pare.
Ora omiunca homo intença e stia pur in pax,
sed kel ne ge plaxe audire d'un bello sermon verax:
cumtare eo se volio e trare per raxon
una istoria veraxe de libri e de sermon,
in la qual se conten guangii e anche pistore,

e del novo e del vedre testamento de Criste. [...]»
(Peder de Barsegapè, Sermon Divin, vv. 1-10)

A bon cunt, al temp l'influenza di trovador ocitan l'era ben forta, e inscì tanti poeta preferiven doprà la lengua d'oc per i sò componiment. Vun di esempi pussee famos l'è Sordell de Goit, regordaa anca del Dant Lighier..

El poeta pussee famos de quell period chì però l'è 'l milanes Bonvesin de la Riva (antigament: Bonvesin dra Riva), fraa terziari de l'orden di Umiliaa: l'è lu che l'ha scrivuu on gran numer de componiment e didascalegh, oltra che 'l Liber di Tre Scricciur (1274), indè che se cunta su l'Inferno, la Passion del Signor e 'l Paradis.

«In nom de Jesu Criste e de sancta Maria

Quest’ovra al so honor acomenzadha sia:
Ki vol odir cuintar parol de baronia,
Sì olza e sì intenda per soa cortesia.

Odir e no intende negata zovarave,
E ki ben intendesse anc negata farave,
Ki no metess in ovra so k’el intenderave:

O l’om no mett lo cor e l’ingegn nient vare. [...]»
(Bonvesin de la Riva, De scriptura nigra, vv. 1-8)

In tra i olter poeta important del temp a gh'è Girard Pategg, Uguscion de Lod, Salimbene de Adam. A gh'emm anca di componiment anonim, tant 'me la lodesana Legenda de San Bassian.
La lengua doperada de Bonvesin e di sò contemporani, anca se l'è ciar che l'è de impronta setentrional, la pò minga vess considerada ona reproduzzion fedel de la lengua del temp: a gh'è on mugg de prester de l'ocitan e del toscan, e anca la forma grafega la sent de toscan (per esempi i terminazzion in -o e -e per i sostantiv e nomm masculitt).
In de la banda bergamasca, in del XIII secol a gh'è la presenza de on para de Lod scrivuu in volgar lombard e che parlen de la Passion del Signor:

«Ceschadú sí pianga cum dolor

La passion del salvador,
Dolce segnior omnipotent
Che sufri pena e troment,
E Iuda si fe' lo tradiment,
Donde tu morisse su la cros.
Trenta dener ne recivè
Quel fals malvas che te vendè;
E per me' la bocha el te basà
Quand i Zudé si te pià.
Ay te mena cum tal foror
Cum se tu fos stad un malfactor,
Denanz a Pillat ay te menà
E falsament ay t' acusà.
E tuti cridava ad alta vos

Moria Yhesu malfactor!
[...]»
(Laude II, vv. 1-12)

In del 1355 gh'è la prima testimonianza de volgar lombard in del Bressan, el Mayor gremeza. Intorna al 1390 ghe n'emm anca on'oltra, cioè on'anonima Passio Christi in vers, de cantà a dò vos:

«Cum fo tradith el nos Segnor

e vel dirò cum grant dolor:
al tempo de quey malvas Zuthé
Un grant consey de Christ sì fé.
Chel fos tradit e inganath

e su la cros crucificath. [...]»
(Anonimo, Passio Christi, vv. 1-6)

Vers la fin del '400 se troeuva anca una passion anonema in bergamasch, dada foeura del Bernardino Bondelli in del so sagg.

El period de mez (XV-XVII secol)[Modifega | modifica 'l sorgent]

El Gioann Bressan.

In di secoi sucessivi, el prestisg del toscan letterari el smorza giò del tutt l'usagg di volgar settentrionai che, anca se toscanizaa, eren staa doperaa anca in di cancellerii e in di document ministrativ. In tra quei che ruza per ona "toscanizazzion" de la coltura milanesa a gh'è proppi el duca Ludovigh el Moro, che 'l fa rivà a Milan on rosc de omen de coltura fiorentin e toscan. In tra el Quattercent e 'l Cincent on quai letteraa toscan (Luigi Pulci, Benedetto Dei) el ne fa rivà, tant 'me parodia, on quai aspett lenguistegh de la lengua parlada a Milan, ma se tratta minga de composizzion poetegh important; e l'è istess per el milanes parodizaa che troeuvom in de n'oeuvra de l'astesan Giangiorgio Allione. A scriv in lombard (vott sonett de argoment alegher e desimpegnaa) a gh'è el Lanzin de Corte, che 'l lavora a la cort de Milan di Sforza.

«Olà, scià scià, corrí corrí toson,
corrí scià tost, che vagom lagha in Dom,
ch'al m'è stay dig pur mò che l'è là un hom
su 'n scagno in pé che 's fa chiamà Tachon.

Pur a voij 'l nomà l'è on mataron
che non sentim mai dì in sì fazia nom.
Non stem più dina, andem più tost che pom
là tucij inguá a voij sto tabalon.

Dison ch'a in sempied tut quel ch'al dix,
ch'al bastarrev a nun toson pisinin,
a di baltresche e de sti tè cotè.

E 's scianscia in rima a ona inscì goffa guix!
S'al voya i tachor ch'in là in di masnin
i han stramenà el batag giò del gioché.
Fem a cor là in cumè.
Dem portà dré ona colderag de bolgion
che 'l butaram dol scagn a có picon.»
(Lanzin de Corte, Sonett n. III)

Inoltra gh'è on famos sonett scrivuu in d'ona variant bergamasca in del 1499, che 'l comenta la fin del Ducaa de Ludovigh el Moro.

L'umanista fiorentin Leonardo Salviati (1540-1589), vun di fondador de la Cademia de la Crusca, el publega ona serie de traduzzion in vari volgar (e anca in bergamasch e milanes) de 'na novella de Boccasc, per demonstrà quanto eren brutt e sgresg in confront cont el toscan.

«Perzo av dighi ch'a i tep dol prim Re de Zipri, daspò ol recuperamet che fes Gottfred de Baiò de la Terra Santa, al se imbattè una fomna de sang zentil de Guascogna, ches fes pelegrina, e andet al Sepolcher del Nos Signur per so devotiù: e in dol tornà in drè, e zota in Zipri, al ghe fu fag u'trent'ù da chi se fos homegn de mal affà, e bruttamet inzuriada; tant che qula povreta nos podiva consolà per neguna manera ches fos; pur las pensè de volì andà dinaz a ol Re per fag savì ol tug, perchè lu po stramenes quei iottò, che l'avea stramenada lè. [...]»
((Version bergamasca))
«A digh donca che al temp del prim Re de Cipr', de poù che Gofred da Bujon piè la Terra Santa, l'accaschè ch'una zentildonna da Guascogna andè in peregrinag' al Sepolchr, e nel torna a cà la passè per Cipr', es la fo svergognava da non so chi forfanton: e le dal gran dorò la pensè d'andagh a da na quarella al Re [...]»
((Version milanesa))


A partì del Cincent, tacchen a trovà i primm esempi de letteradura lombarda in de la lengua moderna: in de la banda oriental a troeuvom i poesii satiregh del bergamasch Gioann Bressan (1489-1560) e la Massera da bé, ona "frottola" del bressan Galeazz di Orz (1492-?).
In de la banda ocidental inveci gh'è la produzzion di Rabisch, per man de la Academiglia dra Val d'Bregn, che la gh'ha 'me resgior el pitor manerista Giampaol Lomazz (1538-1592).

«Su, sù, Borgnign co fett, dùrmet anch mò,

o vut morì, o het perdù r'ingsciegn,
te se pur anch or spirt dra Val de Bregn,
co mandè sciù tra nugn Bacc infrascò.
On vit che ognugn aspecchia dar faccht
quagl' sonit, ò canzogn cò daghen fegn;
che sciertament mert es'te se degn,
che'l Parnas di musel'siglia or tò cò.
I Specigliagn co glign foss nuv fradigl
grand, e gruss cogl sù nas in dor mostacch
aspecchen tucch anc lor quagl' tò scrichiur.
Da donca fign a sti bagliad, e crigl';
e fa avisad or nust compa Vinascch

che avina or Gagliogn cò stenta, e mur.»
(Giampaolo Lomazzo, Ar Signòr Bosign Brambiglia penchiò, intagliò, gettò & trovagliò de costa val, e persciò è chiamad or compà Borgnign gran Scanscierè de Bregn.)

In vers a la fin del secol, despoeu de 'n period indè che 'l latin l'era tornaa ben present in de la coltura lombarda, l'arcivescov Carlo Boromee (e poeu anca el sò cusin Federigh) tornen a promoeuv la lengua italiana in de la coltura milanesa.
Al princippi del XVII secol a scriv el milanes Fabi Vares (1560-1630), che despess el vegna indicaa de la critega letteraria 'me "poeta maledett" ante litteram.
In del 1610 el sortiss el Varon milanes, ona sorta de dizzionari etimologich cont on bell rosc de paroll milanes, per man de l'ossolan Gioann Capis, che inoltra el scriv 'me introduzzion ona serie de sonett in milanes.

«A l'è peù on bel parlà quel da Milan,

l'è comed, l'è gentil, e l'è anch nett,
a nol scapuscia gnan se gh'j delett
a dil com al và dij inscì pian pian.

L'è forza a dì che i vegg n'in varù on pan,
avè pientaa tanc scheur chilò in Brovett,
e no pensà nagot sor al promett
a ch'insegnass la lengua di nostran.

Orsù avrj i oregg vù che podj,
avrj ben i oeugg, ma avrj on pò pù la man,
e benesì costor ch'an lavoraa.

Cerchee de stò Varon, de stò Prissian,
e degh quai cossa d'bon a Denedaa,

ma daghen poch ch'al è pù sagorj.»
(Giovanni Capis, Sonett de mi del parlà milanes)

A 'sto trattadell ghe vegna giontaa el Prissian de Gioann Ambroeus Biff: test completament in milanes, indè che (per la prima voeulta) se parla de la quistion de la prononzia e de la grafia.

«Par la preuma al besogna savè, che el nost lenguag al è el pù pur, el pù bel, e el miò, che se possa trovà, al se confà tant con la Natura, ch'al nol cad sforzal nagot intel droval, ne manc à besogn de belee par fal pù bel, al ghe basta quel sprendò nassù, ch'al à con lù inscì pur pur.»
(Prissian de Milan)

L'età moderna (XVII-XIX secol)[Modifega | modifica 'l sorgent]

Bust del Magg a Milan.

1600[Modifega | modifica 'l sorgent]

El Ses'cent el ved afermass in su la scena el talent de Carlo Maria Magg (1630-1699), figura important del Milan spagnoeu. Lu el contribuiss a normalizà la grafia milanesa, e cont i sò comedi e poesii l'inaugura ona tradizzion letteraria che la va inanz anca incoeu. El Magg l'è anca el creador e codificador del personagg de Meneghin, la maschera de Milan: lu, servidor savi, lavorent, cordial e de bon sens, el rapresenta tutt i virtù tradizzionai del popol milanes.

«Desmettì st'antigaja, i mé toson

on temp l'heva del bon,
adess l'è on olter fà;
in scambij da fà rid, fé sbadaggià.
On bott ho sentù a dì che da i antigh
fu lodàe pù del giust
de sto commediant i mott salàe,
e digg da vù me paeren sempietàe.
Parchè mò? l'è on gran Plaevet,
ma foeù del sò latin no 'l pù quel;
e vù toson, con toccà màe quel flaevet,
a i nost oregg el fé parì on sonell.
E poeù quij passaritt
(falij), quij parassit,
quij s'ciaevv, quij barlafus che van co' i scansc,
adess hin tropp lontan da i nost usanz

e se lesgen domà par eleganz.»
(Carlo Maria Magg, I consigli di Meneghino)

Amis e corespondent del Magg a l'è 'l librettista lodesan Francesch De Lemene, autor de la comedia La sposa Francesca (la prima oeuvera scrivuda in lodesan modern) e de 'na traduzzion de la Gerusalemme liberata. Tutt i sò oeuver in lombard hinn vegnuu foeura dopo la soa mort.

«El gran cas de Sofronia a voui cantà,

Quel che za cantè 'l Tass con stil toscan.
Ma mi con poca spesa el voui mudà.
El Tass l'è un Bergamasch, però che sa
Che na ghe bagna el nas on Lodesan?
Vu, che sentì, dirì se maggior lod

Quei de Bergom avran, o quei de Lod.»
(Francesco De Lemene, Gerusalemme liberata, vv. 1-6)

In de la Lombardia oriental (alora sotta el domini venezzian) a gh'emm autor tant 'me 'l bressan Gioann Gandin (1645-1712/1720) e 'l bergamasch Carlo Assonega (1626-1676). Quell chì el fa, in del 1670, ona famosa traduzzion de la Gerusalemme Liberata del Tass, che l'è l'oeuvera in bergamasch pussee importanta del tutt el XVII secol.

«Canti la Guera, e 'l General da bé,

che de Christ liberè l'Arca Sagrada,
e chi fè (com'ass dis) de Mà, e de Pé,
per tùla à quela Razza Renegada.
Contra Lu tutt l'Inferen no 'l fu assé
gne l'Asia insem, e l'Africa meschiada;
che 'l Cel dè all'arma sec. In tat à Chà

'l chiamè i Compagn, ch'era de Zà, e de Là.»
(Carlo Assonica, Goffredo, vv. 1-8)

Inoltra i se spanteghen anca i primm bosinad, poesii popolar de ocasion scrivuu in su di foeuj sgolant, taccaa via in di piazz e lengiuu (o anca cantaa) in publegh, e che gh'avarann on gran sucess fina ai primm desenni del XX secol.

1700[Modifega | modifica 'l sorgent]

Per savenn pussee, varda l'articol Brandana.

In del Settcent a gh'è di nomm ben important, compagn del milanes Carl'Antoni Tanz (1710-1762) e soratutt Domenegh Balestree (1714-1780), ai quai se gionten anca di figur minor. In tra de lor a poeudom trovà, a Milan: Giusepp Bertan, Ironem Biragh (1691-1773) e Francesch Girolom Coeuri (1720-1799). Anca el poeta Giusepp Parin (1729-1799) el scriv pussee d'on componiment in lombard.

«Madonn, g'hala quaj noeuva de Lion?
Massacren anch'adess i pret e i fraa
quij soeu birboni de Franzes, ch'à traa
la lesg, la Fed, e tutt coss a monton?

Cossa n'è de colù, de quel Pettion
ch'el pretend con sta bella libertaa
de mett insemma de nun, nobiltaa,
e de un damm tutt quant i mascalzon?

A proposit: che la lassa vedè
quel capell là che la gh'à d'intorna on vell:
eel sta inventaa dopo che han mazzaa el Re?

Eel primm, ch'è rivaa? Oh bell! Oh bell!
Oh ì gran Franzes! Bisogna dill, no gh'è
popol, che sappia fà i mej coss de quell.»
(Giusepp Parin, El magon dij damm de Milan per i baronad de Franza, 1794)


Foeura de Milan, a troeuvom on tentativ de comedia in bustocch la Mommena bustese, scrivuda del canonegh Bias Bellott (1729-1789).

«Ah, sgienti, che disgrazia l'è mai chesta!
Morosà che tente tempo con curè,
ch'hò l'avarevi sgià toeuj s'ess vu i danè,
e mò ch'ha trovo voeun cha ma jo impresta,
cha poss falla cercà fena demèn,
pientamm on pòr in mèn!
L'oltrer famm bella ciera
e in jeri baronamm da sta manera!
Ma còss ho mai da fa!
Se men sto chilò a Busti ho da crepà!
Andà a Varzì o a Casall
al voeur parè che sia in criminall!
Sicchè, a vegninn a voeuna,
poss'andè a Roma en men cercà forteuna.»
(Bias Bellott, La Mommena bustese, att. IV)


A Bressa inscambi a gh'emm el canonegh Carlo Girell, autor de poesii d'ocasion, Vun di autor pussee important del temp l'è l'abaa bergamasch Giusepp Roeuda (1720-1792), che l'ha scrivuu on gross vocabolari (gnamò publicaa) bergamasch-italian-latin, e vari oeuver in bergamasch, che lu el ciama semper "lengua".
In quell period chì, i caratteristegh del lombard hinn ormai ben ciar e definii, e compagn de quei del dì d'incoeu, foeura on quai caratter fonetegh e la presenza del passaa lontan. La pupart di autor milanes la fa part de l'olta società milanesa, sciora e colta, che la dopera el lombard pusssee per divertiss putost che per on'esigenza espressiva vera. A bon cunt, in d'ona famosa polemega letteraria con l'abaa toscan Branda (che l'aveva sprezzaa el milanes a favor del toscan), el vegna foeura l'orgoeuj per ona lengua considerada s'cetta e ciara, in de 'na quai manera pussee sincera de l'italian letterari e classicista. Ona posizzion che l'era stada giamò espressa, temp indree, in di oeuver del Magg, ma anca (adrittura) in del Varon e in del Prissian.
On olter fenomen interessant de la poesia del Setcent (che 'l trà i sò origin giamò in de la poesia di Rabisch) l'è quell di "Badii", cioè associazzion de lavorent de foeura de Milan che se reunissen insema e, ogni tant, tiren foeura di poesii ocasionai in del sò dialett locali. Vuna di pussee interessant l'è la Magnifica Badia di fachin del Lagh Magior.

«Par fortune in ti sciamp n'è gnùu doi serigg,
che a lesgi, essed, ogh'ere on gran sevô;
oi navem scurtinand, ma ben dol drigg,
e fò d'nun o restevem pal stupô.

In tna longhere a mugg ighend dascrigg
oi finezz, oi evive, oi tangg onô
dai Scior d'Milan sgià stremenoo ai neust vigg,
in tol cheur s'è intizzoo sgeni e vigô.

Da bote a ol Ras dla Feste dagg de man
no scercand dal Consei nè ol sì, nè ol nò
da tugg os sbragoleve: Al Pian, al Pian.

E jun a dseve all'elt; cos femm chilò?
Nemm sgiù, ch'on po d'affett ol bon Milan
Par num assì n'avrà selvoo anche mò.»
(La Magnifiche Badie doi Fachin dol Lagh Mejô, Sunett, 1764)

1800[Modifega | modifica 'l sorgent]

El princippi del Vottcent l'è dominaa de la figura del Carlo Porta (1775-1821), l'autor pussee important de la letteradura lombarda, mettuu denter in tra i grand de la letteradura nazzional italiana. Con lu se rivarà a i scimm in tra i pussee volt de l'espressività in lombard, che solten foeura ciarament in cap-lavor recognossuu de tucc, tant 'me La Ninetta del Verzee. El Porta el deventarà, soratutt a Milan, vun di modei assoluu de tutta la poesia che gh'è vegnuu dopo.

«I paroll d’on lenguagg, car sur Gorell,

hin ona tavolozza de color,
che ponn fà el quader brutt, e el ponn fà bell
segond la maestria del pittor.

Senza idej, senza gust, senza on cervell
che regola i paroll in del descor,
tutt i lenguagg del mond hin come quell
che parla on sò umilissim servitor:

e sti idej, sto bon gust già el savarà
che no hin privativa di paes,
ma di coo che gh’han flemma de studià:

tant l’è vera che in bocca de Usciuria
el bellissem lenguagg di Sienes

l’è el lenguagg pù cojon che mai ghe sia.»
(Carlo Porta, I paroll d'on lenguagg, car sur Gorell)

Al temp del Porta a gh'è anca di alter autor, compagn del pitor Giusepp Boss (1777-1815), el curaa de Soree Carlo Alfons Pelliscion (1734-1818), e soratutt Tomas Gross (1790-1853). Quell chì, amis del Lissander Manzon e grand amirador del Porta, el scrivara di oeuver satiregh contra el governa austriegh (La Prineide), romanz in vers (La fuggitiva) e tentativ de traduzzion de oeuver classegh (La pioggia d'oro).

«Quand sto nost mond l'era ancamò bardassa,
in temp che l'era dree a cascià i primm dent,
ch'el sarà ben cent mila ann e passa
se no l'è forsi già passaa dusent
gh'era ona razza de omenon
desutel, tajaa giò cont el folcion.

Vegneven su de terra comè i fong
linœucc, tamberla, candirott, intregh,
negher, pelôs, con mezza spanna d'ong,
darusc comè la lisca di cardegh,
Buttaa là de bislacch come salamm
lasagnent, pilattent, rabbiaa de famm.
[...]»
(Tomas Gross, La pioggia d'oro, vv. 1-12)

La produzzion poetega milanesa l'è inscì granda che in del 1815 el studios Francesch Cherubin a l'è bon de fà stampà giamò on'antologia in dodes volumm, che la partiss del Ses'cent e la riva a Porta e Gross. L'inizziativa la vegna criticada del classicista Peder Giordan (che 'l diseva che l'era minga giusta dàggh tutta 'sta importanza al "dialett"), e quell mestee chì el fa s'cioppà ona polemega letteraria cont el Porta.

El Vottcent l'è vun di secoi pussee ricch per la letteradura lombarda, minga domà milanesa. Per esempi, a Pavia a gh'è 'l tipograf Giusepp Bignamm (1799-1873) e 'l professor de ginnasi Siro Caraa (1794-1848); a Comm inveci a gh'emm el Gioann Rizzonich (1789-1875). Arent a la poesia, se desviluppa anca el teater (soratutt dopo de l'Unità d'Italia), e anca on quai tentativ de scriv in prosa. El gh'ha on bell riliev anca la produzzion de vocabolari. In 'sto sens, el capp-lavor a l'è el Vocabolari Milanes del Francesch Cherubin, che l'è ona sorta de enciclopedia de la lengua e de la coltura milanesa. In su quella strada a gh'è anca el Vocabolari di dialett bergamasch del Toni Tirabosch.
In tra i poeta principai del temp a poeudom luminà el dotor milanes Gioann Rajbert (1805-1861), el milanes Gioann Ventura (1801-1869) e 'l bergamasch Peder Ruger de Stabell (1797-1858), ciamaa del Tirabosch el Porta bergamasch. On olter poeta bergamasch del temp a l'è 'l Luis Benaj (1843-1908).

«Mettii on poo, che a on pittor ghe saltass l'ester
de tirà dent insemma in d'on corpasc
tutt i animaj del paradis terrester,
buttand fœura ona sagoma a miscmasc
e adree a on bell coo de donna el ghe mettess
coll de mull, àl de struzz, cova de pess.

Ma chi no ridarav de sta ciallada?
Ben, podii fa el voster cunt a press a pocch,
che tante poesij della giornarda
hin el pandan de sto penser lifrocch;
e come i sogn de vun, ch'è in frenesia
no gh'han ne coo, ne pee, ne simetria.
[...]»
(Gioann Rajbert, L'arte poetica esposta in dialetto milanese, vv. 1-12)

Ma, come emm dii, el XIX secol a l'è soratutt el secol del teater in lombard, e soratutt quell de Milan: in tra i autor a troeuvom Camillo Cima (1827-1908) (Cletto Arrighi (nassuu Carlo Righett), Luigi Illica (1857-1919), Decio Guicciardi (1870-1918), Gaitan Sboeudi (1884-1920), Doard Ferravilla e Carlo Bertolazz. L'Arrighi, che l'è vun di fondador de la Descaviadura, el sarà anca l'autor d'on vocabolari milanes-italian bell prategh. In tra i autor in prosa, inscambi, a gh'è el Milio De March. In del 1879 el Camillo Cima el publica in sul sò giornal L'Uomo di Pietra el primm romanz integralment in lombard, cioè El venter de Milan (presentaa anmò tutt per intregh in del 1897).
La produzzion letteraria milanesa, donca, l'è proppi granda: in del 1891 el librettista Ferdinand Fontana el publica ona antologia poetica noeuva, che l'è prezziosa perchè de spess l'è l'unica font che gh'emm per la biografia e l'oeuvera de tanti autor minor.

Al dì d'incoeu (XX-XXI secol)[Modifega | modifica 'l sorgent]

Per savenn pussee, varda l'articol Canzon lombarda.
El Franco Loi.

In del primm del Noeuvcent el scriv l'avocatt milanes Delio Tessa: quell chì el se deslontana de la tradizzion portiana, e ghe da a la letteradura milanesa on'impronta espressionista bella forta. A Bergom, inveci, a gh'è el Bortol Belott (1877-1944), avocatt, storegh, e minister in d'on quai governa liberal.
Olter figur important a hinn el varesin Speri Della Chiesa Jemoli (1865-1946), el bressan Angel Canoss (1869-1942), el maester de scoeula lodesan Gian Steven Cremasch (1853-1935), el bergamasch Cinto Gambiras (1896-1971), el ciavennasch Gioann Bertacch (1869-1942), i lecches Ubert Pozzoeu (1901-1929) e Luis Manzon (1892-1979) e i milanes Gioann Barrella (1884-1967) e Luis Medegh (1888-1965). A partì di agn Trenta, e poeu soratutt a partì del segond Dopoguerra, el se aferma anca la canzon d'autor in lombard: in tra i autor a regordom Gioann D'Anzi, Giorgio Strehler, Enzo Jannacci, Dario Fo, Nanni Svampa, Ivan Della Mea, Francesco Magni.
In tra i contemporani, el Franco Loi (nassuu in del 1930) el se deslontana de la tradizzion letteraria milanesa, ma a l'è consideraa vun di autor pussee originai del segond Dopoguerra italian, anca a nivell nazzional. In del Canton Tesin inveci a troeuvom el Gioann Orell (nassuu in del 1928), che 'l scriv in de la variant de la Leventina.
In del teater, el gh'ha on gran sucess (anca foeura di confin regionai, forsi anca grazzie a ona italianizazzion de la lengua doperada in di dialogh) la compagnia di Legnanes del Felis Musazz (1921-1989).
Al dì d'incoeu a gh'è on bell poo de cors de poesia in tutt i provincc lombard (e anca foeura di confin regionai). Associazzion tant 'me el Circol Filologich Milanes, la Famiglia Bosina, la Famiglia Bustocca, i garantissen ogni ann di inizziativ letterari pu o manch piscininn. I manchen nanca di traduzzion (pu o manch fedei) di gran classegh de la letteradura: gh'è on bell poo de version in lombard de liber compagn de Pinocchio (in milanes, legnanes, varesott, bustocch...), I spos promettuu (in milanes, comasch, lecches, valsasnatt...), la Divina Comedia (milanes, comasch...) e, del pont de vista religios, i Vangel (milanes, bergamasch...).
Al dì d'incoeu però manca ona granda figura de autor compagna de quella di secoi passaa.

I tema de la letteradura lombarda[Modifega | modifica 'l sorgent]

In tra i tema pussee doperaa in de la longa storia de la lengua lombarda, a poeudom trovà:

  • L'element religios, soratutt in de la poesia didascalega del Medioev.
  • L'orgoeuj e la difesa del "dialett", che vedom in del Varon, in del Fabi Vares, in del Magg, ai temp de la Brandana, cont el Porta e poeu, pussee inanz, cont el Luis Medegh.
  • I mascher del teater, compagn de Meneghin (a Milan) e del Zani (a Bergom).
  • L'ocasion, che troeuvom in tanti bosinad, ma anca in poesii vari, scrivuu per di fest o per di olter event,

Autor in lengua lombarda[Modifega | modifica 'l sorgent]

XIII secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XV secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XVI secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XVII secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XVIII secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XIX secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

XX secol[Modifega | modifica 'l sorgent]

Test in lengua lombarda[Modifega | modifica 'l sorgent]

Bibliografia[Modifega | modifica 'l sorgent]

  • Bernardino Biondelli, Saggio sui dialetti gallo-italici, Milan, 1853.
  • Venosto Lucati, Giovanni Rezzonico e la sua poesia dialettale, Comm, ed. Cairoli, 1966.
  • Francesco De Lemene, La sposa Francesca, Turin, Einaudi, 1979 (prima ed.: Lod, 1709).
  • Claudio Beretta, Giovanni Luzzi, Letteratura milanese: itinerario antologico-critico dalle origini a Carlo Porta, Milan, Libreria Meravigli, 1982.
  • Carletto Colombo, Storia del teatro dialettale milanese, dagli autori del Seicento a oggi, Milan, Silvana Editoriale, 1990.
  • La bagna al nas a queai dla Buratera. Poesie e prose pavesi dell'Accademia dla Basleatta (secolo XVIII), a cura de Felice Milani, Pavia, ed. Antares, 1996.
  • Claudio Beretta, Letteratura dialettale milanese. Itinerario antologico-critico dalle origini ai nostri giorni, Milan, Hoepli, 2003.
  • Dante Isella, Lombardia stravagante. Testi e studi dal Quattrocento al Seicento tra lettere e arti, Turin, Einaudi, 2005.
  • AA.VV., Antologia della poesia nelle lingue e nei dialetti lombardi dal Medioevo al XX secolo, Milan, Libri Schweiller, 2006.
  • Silvia Morgana, Storia linguistica di Milano, Roma, Carocci, 2012.

Varda anca[Modifega | modifica 'l sorgent]

Ligamm de foeura[Modifega | modifica 'l sorgent]