Milanes
Da Wikipedia.
| Quest articol chì l'è assee ben faa |
| Quest articol chì l'è scritt in milanes, ortografia classega. |
| Milanees, Milanes, Milaneis (Milanes) | |
|---|---|
| Oltri denuminazziun: | Meneghin |
| Parlaa a: | Itàlia |
| Regjun: | Europa |
| Parlaant: | 2.000.000 |
| Ranking: | |
| Classificazziun genética: | Indo European Romance |
| status uficiaal | |
| Lengua uficiala de: | Itàlia |
| Regulaa par: | --
iso1=-- |
| còdas da la lengua | |
| ISO 639-1 | {{{iso1}}} |
| ISO 639-2 | roa |
| SIL | lmo |
| videe anca: lengua | |
El Milanes (milanes, milanées, meneghin, meneghín) l'è ona varietaa de la lengova Lombarda parlada in de la citaa de Milan e in part de la sova provinzia.
In di contest italiano-parlant, el Milanes (comè la pupart d'olter varietaa lenguistegh parláa in di confin del Stáa Talian) a l'è ciamaa despess, de manera generica, on dialett. Chest l'è despess capii comè on dialett de l'Italian, vergott ch'a l'è mia el cas, de fatt. El Milanes e l'Italian hinn lengov different e hinn no mutoalment intelligibij. El Milanes l'è ona particolara (e de prestis) varietaa del Lombard parlada a ponent de l'Adda, intelligibil ai parlant d'olter varietaa Lombard, cont pussée fadiga de part de chi viv a levant. La spiegazion del fatt l'è che domà a partì de Napoleon la region l'è stada unida.
Comè tucc i olter dialett de la lengova Lombarda, el Milanes l'è ona lengova romanica del grôpp occidental, relata al Frances, Rumantsch, Occitan, Catalan, e, in mesura minor, a l'Talian e al Castejan.
Al dí d'incœu, el Milanes el gh'à nò de status offizial in Milan o in vargun olter sitt.
On bell poo de dizionari, varguna gramatica, literadura estesa e ona traduzion di Vanger hinn disponibij.
[Mudifica] Ortografia
In part a causa del status no offizial del Milanes, pussee convenzion ortografegh hinn staa svilupaa.
La pussee veggia anmò in us, e probabilment la pussee largament utilizzada, l'è la convenzion adotada del scritor Milanes Carl Porta. L'è tipich de chest sistema el trigraf oeu o œu, significant /ö/, comè in Frances. El graf o ammett domà i letur /ò/ o /u/, comè en Occitan. El son /ó/ l'esist nò in del Milanés d'incœu: chesta trasformazzion fonetega la par aveggh avuu lœugh a l'inizzi del secol XIX (vardée: G.Sanga: ). A'l se poeu troeuva anmò el son /ó/ in di paes arent a Milan, per paroll 'me quejcóss, vólt, ólter, ó, o per i verb che finissen per "oo", come presempi soo, gh'hoo, e quij al futur come ciaparoo, vidaroo,...
A bon cunt, chesta ortografia, purtropp, a l'è bona domà per el Milanés e i dialett vesin: per esempi, el saria etimologicament sbajaa scriv libro pel Ticines /'libru/, perchè la -u finala a l'è propi quella de la font Latina vulgara, e la vegn nò d'ona trasformassion de 'o' comè in del suffis Milanes -ssion. (Sanga, cit.) De manera analoga, el trigraf oeu/œu ammet nò d'utilisassion in posission atonica. Per esempi, en Milanes : mi trœuvi , però trovà (/tru'a/), quand en Bergamasch me tröe e tröà (/trö'a/).
Di convenzion fonetegh, che droeuven ü e ö inscambi de u e oeu han tolt post, principalment per evità confusion de letura per i parlant alfabetizzaa in Talian.
[Mudifica] Ona comparazion cont el Talian
Gh'è inscì tant differenz intra'l Milanes e 'l Talian standard che i duu hin dur de paragonà. A bon cunt, la comparazion l'è fada natural per el fatt che i parlant Milanes hinn anca parlant Italian.
- El Milanes el gh'à pussée vocaj del Talian: ö, ü, e á hinn present. Asca, el gh'è l'opposizion de quantitaa vocalega: parlà (infinitiv) l'è different de parlaa (participi). De manera analoga, pass e paas hinn different. Quella carateristega chí l'è stressada a fond in de l'ortografia unificada.
- Al contrari del Talian, i paroll Milanes derivaa del Latin, perden la vocal final, (a manch che la parolla la finissa in "a")
- Pont, mur, dur, fosch Vs Talian Ponte, muro, duro, scuro.
- Lunna, roeuda, dura Vs Talian Luna, ruota, dura.
- I pronòmm soggett Milanes deriven generalment del dativ o del accusativ Latin, quand in Talian del nominativ. (E.g. "mi" - che l'è accusativ o dativ in Talian - in Milanes pœu vess anca nominativ).
- Generalment la pronominalizzazion del soggett l'è obligatòria, però questa carateristega l'è dree a perdes sòtta la pression sintattega del Talian. La resist però a la 2a e 3a persona singular:
- te set (fr. tu es, it. sei )
- ti te set (fr. toi tu es, it. tu sei)
- La negazion l'è pòst-verbal (gh'è però de regordà che quest a l'è on cambiament puttòst recent, de l'inizzi del XIX secol, vist che despess el Carlo Porta in di sò poesii el gh'eva anca la negazion pre-verbal):
- Te seet minga/nò (fr. tu n'est pas, eng. you are not, it. non sei, dt. du bist nicht)
- Mi a soo minga/nò (fr. je ne sais pas, eng. arch. I know not, it. non so, dt. Ich weiß nicht)
- El Gerundi 'l ghe nò:
- Son dree a scriv (Talian: sto scrivendo)
- L'è dree a vegnì (Talian: sta venendo)
- La formazion del plural l'è sigmatega e nò vocalega come in Talian
- Tant paròll derivaa del Latin, vegnen del Tard Latin e hin different de quij Talian, per esempi:
- Sidell Vs. Secchio
- Serc Vs Cerchio
[Mudifica] Ona comparazion cont el Frances
Vun di loeugh comun pussee diffus sora el Milanes a l'è quell del sò vess compagn del Frances, a causa di dominazion forest d'Oltralp a Milan. 'Sta opinion l'è diffunduda anca perchè gh'hinn di paròll simel (come coeur = cœur; ò bloeu = bleu) e di sòn iguaj (come la oeu che l'è compagna de la eu francesa, ò anca la u, che l'è parnonziada in de l'istessa manera anca in Francia).
Ma quella opinion chì a l'è sbagliada: prima de tutt, i dominazion frances de Milan (la prima in del Renassiment; la segonda sòtta Napoleon) a hinn staa tròpp curt per avè poduu influenzà in manera inscì permanenta come se cred comunement el dialett milanes. Poeu, ovviament gh'hinn di paròll milanes de origin francesa, ma per la maggior part a hinn quij neologismi (compagn de armoar, giambòn, mersì...) che hinn comun anca a tanti alter lengov (anca l'Italian) e che gh'hann de vess recondòtt al period in del qual el Frances a l'eva la lengoa de la coltura e de la diplomazia, la lengoa che tucc i òmen cont ona certa istruzion e importanza gh'aveven de conoss e de parlà: a l'è staa inevitabil che on poo di paròll sien entraa in del parlà de ògni dì.
A propòsit de quest loeugh comun la gh'era ona filastròcca che la parlava d'on turista frances che a Milan el s'era trovaa a parlà cont on ortolan che 'l vendeva di nos:
- Frances: Comment s'appelent-ils? (come se ciamen?)
- Milanes: Se pelen nò, se schiscen
- Frances: Comment? (come?)
- Milanes: Coi man, coi pee, come te voeuret!
- Frances: Je ne comprends pas... (capissi minga...)
- Milanes: Se te voeuret minga comprài, lassa pur stà!
In tucc i cas, la vegn chì propòsta ona tabella de comparazion tra Latin, Frances, Milanes e Italian:
| Latin | Frances | Milanes | Italian |
| cor | cœur | coeur | cuore |
| habere | avoir | avè(gh) | avere |
| videre | voir | vedè | vedere |
| bibere | boir | bev | bere |
| pater | père | pader | padre |
| focus | feu | foeugh | fuoco |
| filius | fils | fioeu | figlio |
| esse | être | vess | essere |
| nasci | naître | nass | nascere |
| manus | main | man | mano |
| clavis | clé | ciav | chiave |
| liber | livre | liber | libro |
| augellus | oiseau | usell | uccello |
| credere | croire | cred | credere |
| vox | voix | vos | voce |
| crux | croix | cros | croce |
| frigidus | froid | fregg | freddo |
| laxare | laisser | lassà | lasciare |
| canis | chien | can | cane |
| basiare | baiser | basà | baciare |
| deus | dieu | dio | dio |
| cum | - | con(t) | con |
| alter | autre | alter | altro |
| insula | île | isola | isola |
| vitrum | verre | veder | vetro |
| flumen | fleuve | fiumm | fiume |
Se pò vedè donca come el Milanes, ma inscì tutta la lengua lombarda, el faga part minga del sistema lenguistich frances ò de quell italian: de fatt el Milanes e 'l gh'ha sì di caratteristich de tucc e duu i sistema, ma quest el succed anca cont alter lengov neolatinn. Se pò dì che 'l Lombard, e tutt i alter lengov gallo-italich sien di lengov a cavall tra i parlad italian e frances, a confin traj dò arei geografich, e che questa situazion de confin l'abbia portaa di caratteristich sia intermedi che originaj.
[Mudifica] Test d'esempi
De la Bibia, Luca 2, 1-7 (Version ingles: http://www.gnpcb.org/esv/search/?q=luke+2)
A podii chest test registraa per on parlant nativ Italian de Milan
Ortografia originala (asquas l'istess che la classica)
2:1 In chi dì là, on decrett de Céser Augùst l'ordinava che se fasess on censiment de tutta la terra. 2 Sto primm censiment l'è staa faa quand Quirini l'era governador de la Siria. 3 Tucc andaven a fass registrà, ciaschedun in la soa città. 4 Anca Giusepp, che l'era de la cà e de la famiglia de David, da la città de Nazareth e da la Galilea l'è andaa sù in Giudea a la città de David, ciamada Betlemm, 5 per fass registrà insèma a Maria, soa sposa, che l'era incinta. 6 Ben, pròppi intanta che se trovaven in quell sit, s'hinn compii per lee i dì de partorì. 7 L'ha mettuu al mond el sò primm, l'ha faa sù in di fass e l'ha miss giò in d'ona gruppia perchè gh'era minga de post per lor in la locanda. (Circolo Filologico Milanese, I Quatter Vangeli de Mattee, March, Luca e Gioann in dialett milanes, Milan 1995)
Ortografia unificada
2:1 In chi dí lá, un decrètt de Céser August l urdinava che se fasèss un censiméent de tüta la tèra. 2 Stu primm censiméent l è staa faa quaant Quirini l éra guvernaduur de la Siria. 3 Tücc andaven a fass registrá, ciaschedün in la súa citá. 4 Anca Giüsèpp, che l éra de la cá e de la famíglia de Davit, da la citá de Názareth e da la Galiléa l è andaa sü in Giüdéa a la citá de Davit, ciamada Betlèmm, 5 per fass registrá insèma a María, súa spusa, che l'éra incinta. 6 Bén, pròpi intanta che se truvaven in quèll siit, s'inn cumpii per lée i dí de parturí. 7 L'a mettüü al muunt el sò primm, l a faa sü in di fass e l a miss giò in d'una grüppia perchè gh'éra minga de pòst per luur in la lucanda.
[Mudifica] Esempi de comparassion urtugrafìa clàssica vs. etimològica
Se pœu anca comparà l'urtugrafìa clàssica e l'urtugrafìa Hull in chest test del Tomas Grossi (La fuggitiva):
[Mudifica] Originala (urtugrafìa clàssica):
S'era settada in terra, col coo in man, e i gombet sui genoeucc: me ziffolava el vent in di cavij: demaneman che vegneva on quaj bôff, el me portava come ona vôs che vegna de lontan: la me pareva la soa vôs, alzava i oeucc, guardava intorna: ma l'è nott, l'è senza luna, e no se ved nagott. Ciami. Pedrin! Pedrin!. Nissun respond.
[Mudifica] Etimològica a la (Geoffrey Hull)
- S'era setada en tèrra, col cau en maun, e egl gombed sugl genuogl: me zifolava el vent ent egl cavegl: demanamaun che vegneiva un quagl bof, el me portava come una voux che vegna de lontaun: ella me pareiva la soa voux, alzava egl uogl, guardava entorna: ma el es nuoit, el es senza luna, e no se ved negot. Clame. Pedrin! Pedrin!. Neissun respond.
[Mudifica] Vardii anca
- Ortografia classica
- Ortografia unificada, o urtugrafía ünificada.
- Lengua Padanesa
- Geoffrey Hull
[Mudifica] Pussee important scritur in lengua milanesa
- Gaitan Crespi
- Fabio Varese (Vares 1570- Milan 1630)
- Carl Maria Maggi (Milan 1630-1699)
- Carl'Antonio Tanzi (Milan 1710-1762)
- Domenico Balestrieri (Milan 1710-1780)
- Giusepp Parini (Buisis, Brianza 1729- Milan 1799)
- Carl Porta (Milan 1775-1821)
- Tomas Grossi (Belan, Lech 1790- Milan 1853)
- Emilio De Marchi (Milan 1851-1901)
- Carlo Bertolazzi (Rivolta d'Ada, Crema 1870- Milan 1916)
- Delio Tessa (Milan 1886-1939)
- Franco Loi (Genua 1930, el viv a Milan)
- Francesco Cherubini
- Tummaso Bordignun Pirlus
[Mudifica] Ligamm
[Mudifica] O ciccin de stòria de la lengua Milanesa
La pianura padana a nòrd del Pô l’era abitada, avant el rivà di roman, de popolazion descendent de la cultura de Golasecca, de sangh celetegh e del paes che la se desgarbia al scominci del X° secol a.C. : i Insubri. Dai scovert e studi recent, hinn vegnuu foeura tant iscrizion in d’on alfabetta ciamaa « leponzio » sortì anca ‘me de Lugan, alfabetta che i tribù Insubri e Leponzie druvaven per scriv in di lur lengov. Purtròpp di quist lenguagg gh’emm puu nagòtt, ad eccezion di ona quaj radis che l’è anmò viva in del nòster Milanes. Quist radis chi, segond quell che disen i glottologi, confermen l’appartenenza ai antigh lenguagg pre-roman.
El Milanès l’è de consideraa « lengua » o « parlada » e minga «dialett » perchè la partegn minga a la radis del dialett toscan che l’haa dà i natai a l’italian : l’è ona lengua celtega, de la fameja di lengov galliche che partegnen al territòri de la Gallia Cisalpina, nòmm antigh che i stòregh daven a tucc el Nord Italia.
« ……Certament peralter ghe toeumm, s’el conferma che i sò gent hinn di pussee antigh tribù. Quista gent chi l’è quella di dialett gallo-italici, constituii ' in del gran territòri dominaa per un period lungh di popolazion celtegh, e pròppri galliche.... »
Pio Rajna « Il Dialetto Milanese » (Estratto dal volume "Milano" edito da G.Ottino, 1881)
« Per quell che var l’ereditaa celtega, "el ròll svòlt de l’Italia l’è staa minga tegnì e apprezzaa. De ona part i difensor de l’eredità classega, che veden in de la presenza celtega in Italia ona invasion di barber ignorant e, a la fenitiva, boneura spinta indree de Ròma. De ona part i « celtòfili » che consideren quista presenza per cas e marginal, de fatt de pòca importanza perchè i Celt ne compariven domà ‘me component de on insema culturalment e etnicament tant sfalzà e mes’ciaa ». « divers ricerch archeòlogich e lenguistegh "hann miss giò a noeuv la question e disegnà on quader che rivela el loeugh tant important occupaa del popolament di origin celtegh in de l’Italia settentrionala, e el roeul fondamental che gh’aveven i ripòrt vigoros intra i Celt d’Italia – a contatt cont i Etrusch e i Gres – e i lor cusin transpalpin ... » «Ai avanz archeològich se giunten i scovert di test vari – purtròpp brev e e minga vari, scrivuu di Celt antigh in di lor lengov ciappand divers alfabetta di origin mediterranea. Quist test chì, asca scortà marscia per el studi di lengov celtegh antigh, constituissen ona proeuva che se pò nò confutà de l’estension di popolazion celtegh. El mond di Celi antigh, che i autor gres e latin n’hann descrivuu sora on ciar inscì sfavorevol, de contra la se rivela pussee ricch e pussee men incompless de quell che la voeur la tradizion, che l’attribuii ‘me meret principal, e domà l’unegh, quell d’avee ciappaa i benefizzi imponuu de Ròma ». « el var semper pussee ciar che el descapit de l’indipendenza l’è staa on sconvolgiment minga de subet e radical de la situazion ch’el gh’era fin de prima : el sistema socio-econòmegh preroman seguttava de fatt a sfunzionà senza subì modificazion important, e i Roman medem completen e desveluppen tant element che gh’eren gianmò - santuari, insediament, reti viari, verzee, etc. ». « I aggettiv « gallo-roman » (defini a la Gallia Cisalpina e Transalpina), "celto-roman" (per i sitt del Danubi), o "roman-britannich" esprimm la dobbia derivazion di quist facies provinciai e el roeul ch’ha mostraa la formazion celtegh ». (In Venceslas Kruta e Valerio M. Manfredi « I Celti in Italia » , Mondadori, Milano 1999, 2000, pagg. 12-14).
Per quei che disen che el Milanès l’è nomà on dialett latin, el se fa mostra che Milàn l’haa veduu di popolazion divers in tant de quell temp che nass de la soa fondazion (VII° sec. a.C.) finna ai dii d’incoeu e che n’hann formaa inevitabilment la lengua. I popolazion insubri del loeugh even cognossuu la lengua latina domà cont el rivà di roman (III° sec. a.C.) e minga primma. Sicchè dònca l’è on poo complicaa pensaa de podè classificà l’origen del Milanès e di alter lenguagg lombard ‘me lengov neo-latin. Emm di vocabol de origin latina, gòtica, longobarda, francesa, spagnoeula, austriaca, ma devom minga commett l’error de cred che la parlada la se sia formada domà grazie ai insediament di alter popolazion, ‘me quella romana presempi, perchè el Milanès el gh’aveva gianmò de temp ona soa ossadura sintattica, e somilianza cont alter lengov nòrd europee l’è de bon perchè gh’hann la medem origin celtega.
Si on quajvun di vocabol hinn istess di quei frances e todesch, el devom perchè hinn staa casciaa denter in de la lengua pròppri ‘me incoeu, hinn denter di vocabol ingles in de la lengua italiana. El Milanès el gh’haa avuu el recognossiment come « lengua minoritaria » de l’Union Europea e come lengua gallica de bon. L’è ona lengua perchè la gh’haa on òssadura grammaticala, un ricchissim vocabolari, pussee polpos de quell italian, e ona letteradura che la gh’haa nient de fà invidia a quella italiana : gh’emm de fà memòria domà di 6 volumm del vocabolari Milanès del Cheruini, e i testi in lengua Milanesa, letterari, storegh, poetegh e de teater, del Bonvesin de la Riva, del XIII° sec. d.C., Carlo Maria Maggi, Delio Tessa, al Carlin Porta finna ai dii d’incoeu. Ne parlen ampiament in di lor scritt, el professor Claudio Beretta e l’ingegner Cesare Comoletti, per la lengua e letteradura Milanesa; Giorgio Caprotti, per la cultura e el folklor, e el professor Gianluigi Crola, pratich de la cultura Meneghina.
Fasem on presempi domà cont ona manciada di pussee antigh vocabol celtegh (voltom in italian la comprension) :
- Cavagna = cesta, gerla, del celtegh « kavagna »
- Ciapà = prendere del celtegh « hapà » = prendere (ma varda anca del latin capere)
- Rusca = buccia del celtegh « rusc » = buccia
- Forest = uno di fuori del celtegh « fforest » = selvatico.
- Aggresgià = affrettare del celtegh «agresh» = passo veloce.
- Arent = vicino del celtegh « arenta » = vicino, prossimo
- Aves = polla sorgiva d’acqua del celtegh « aves » = polla sorgiva
- Brenta = recipiente in legno a forma di cono, del celtegh « brenta » = antica misura
Ma poedom ‘na innanz inscì e fà esempi di ona sequenza di termen che incoeu hinn desmiss o desmentegà, ma che finna ai scominci di ann ’20 seren part de la parlada Milanesa corrent.
[Mudifica] Bibliografia
Bonvesin da la Riva, « De magnalibus urbis Mediolani/ I grandoeur de Milan », edizione latino-milanese, a cura di Cesare Comoletti, La Martinella di Milano-Libreria Milanese.
Beretta Claudio, « Grammatica del milanese », Libreria milanese, Milano, 1998.
Cesare Comoletti, « I mestee de Milan »
Beretta, Claudio, Luzzi Giovanni: « Letteratura milanese » (d. origini a C. Porta), Milano, 1982
Beretta Claudio, « Letteratura dialettale milanese », Hoelpi, Milano, 2004.
Giorgio Caprotti « Milan in saccoccia » Italiano – Milanese, Libreria Meravigli – Milano 1994.
[Mudifica] Dizionari
- Cherubini Francesco « Vocabolario milanese-italiano » (6 volumi), Libreria Meravigli – Milano, 1997.
- Ambrogio Maria Antonini « Vocabolario Italiano Milanese », Libreria Milanese – Milano 1996.
- Cletto Arrighi « Dizionario Milanese – Italiano », Ulrico Hoepli – Milano 2005

