Và al contegnud

Ipazzia

De Wikipedia
Lombard Quest articol chì l'è scrivud in lombard, con la Noeuva Ortografia Lombarda
Representazzion imasgenaria de l’Ipazzia de Lissandria de l’Alfred Seifert (1901)

L’Ipazzia (gregh antigh: Ὑπατία, latin: Hypatia; nassuda intra el 350 e el 370, forsi ind el 355 – moruda a marz del 415 EC)[1] l’era una filosefa neoplatonista, stronema e matematega romana che la stava de cà a Lissandria d’Egit, inlora vuna di zitaa pussee importante de l’Imperi roman d’Orient. Chichinsì, l’Ipazzia la lavorava coma majestra e l’insegnava soratut filosofia e stronomia,[2] ma l’era ancasì una gran pensadora, famosa per i sò insegnament e consej che l’impartiva sgiò a quii che ghe je ciamava. Tamen, a l’era minga la prima fomna a ocupàss de matematega de mester, ancaben che la saga la prima a havégh una vita ben documentada a nivell de font.[3] L’enziclopedia bizantina Suda la porta che l’ha scrivud un coment ai tredes volum de l’Arithmetica del Diofant de Lissandria – che l’è soravivud nomà a toch – e un olter coment al tratad del Polloni de Perga sora i sezzion coneghe – che però el gh’è pu. L’ha anca tolt part a l’edizzion e al coment del terz liber de l’Almagest del Claudi Tolomee, menada inanz del Teon, el pader sò de lee.

L’Ipazzia l’ha fait su dei astrolabi e dei eliometer, ma j’haveva minga inventad lee, desgià che la sgent l’era sgiamò adree a dovràj quand che l’era nassuda. La tolerava i cristian e la gh’ha havud tancc istudent che prategaven quella religion chì, coma per esempi el Sinesi de Zirena, che l’è pœu vegnud el vesquev de Tolemaida. Di font vegge porten che a l’Ipazzia ghe voleva ben un poo tucc, ch’i fudessen cristian o pagan, e che la gh’haveva un frach de influenza sora l’élite politega de Lissandria. Invers la fin de la sò vita, l’Ipazzia l’era dree a fàgh de consejera a l’Orest – el prefet roman de Lissandria – che l’era in bega cont el Zirill – el vesquev de Lissandria. Un quajvun l’haveva tacad a menà a voltra che l’era colpa de l’Ipazzia se i duu riessiven minga a fà pas, e quella sabetada chì l’è indaita a infogàgh sota a una mota de cristian che, ind el marz del 415 EC, s’inn reunid ind un rozz de baloss cont a coo un barlafus ciamad Peder per indà a brancàlla e copàlla.[4][5] Depos havélla mazzada, l’hann faita sgiò a toch, e pœu i hann brusad su quell ch’a restava del corp.

El mazzament de l’Ipazzia l’ha scodud tut l’imperi e l’ha voltada ind una martora de la filosofia e de la libertaa de penser, lavor che l’ha pœu menad tancc neoplatonista ch’inn vegnud de lì adree a vesser contra el cristianesim, compagn del Damassi. Adree a l’Etaa de Mez, l’Ipazzia l’è deventada paradossalment un simbol de vertuu cristiana, e di studios creden che de la sò storia se saga insgenerad la figura de Santa Catarina de Lissandria. Duranta l’inluminisem, l’è vegnuda un simbol de oposizzion al catolicesim. Ind el segol quell di 19, l’Ipazzia la ven a voltra una quaj vœulta ind la literadura del temp, soratut ind el romanz Ipazzia del Charles Kingsley indova la figura coma la “darrera dei Ellenegh”.

Vita

[Modifega | modifica 'l sorgent]
Fotografia de la Julia Margaret Cameron ind i pagn de l’Ipazzia, 1867. La foto l’è staita un’inspirazzion per el romanz del Charles Kingsley[6]

Nassiment e sgioventura

[Modifega | modifica 'l sorgent]

L’Ipazzia l’era la tosa del Teon de Lissandria.[7][8][9] A stà a quell ch’el dis l’istoregh Edward J. Watts, el Teon l’era a coo de una scœula ciamada Mouseion, fosgiada in sul modell del Mouseion ellenegh.[8] L’era una scœula de sior: esclusiva, prestisgiosa e conservadora ind la sò dotrena. El Teon el refudava i insegnament del Sgiamblegh e el toveva orgœuj a insegnà la forma pussee pura del neoplatonisem del Plotin.[8] El sò otegniment pussee grand l’è stait la produzzion de una nœuva edizzion dei Element de l’Euclid, indova l’ha conresgiud i error che i scrivan haveven fait a segutà recopià el test per 700 agn.[10][11][12] Quell’edizzion chì del liber l’è pœu vegnuda l’istandard e l’è staita dovrada de tucc per di segoi intregh.[11][13]

A se sa negot de la mader de l’Ipazzia, desgià che a gh’è minga di font che la manzonen.[12][6][10] Anca la data del nassiment de la sò tosa no l’è segura, ma a parariss che l’era zircumzirca intra el 350 e 370 EC.[14][10][9]

Carrera

[Modifega | modifica 'l sorgent]

L’Ipazzia a l’era una neoplatonista e, compagn del pader, la refudava i insegnament del Sgiamblegh e inscambi la sposava un neoplatonisem pussee orisgenal insì coma el Plotin l’haveva metud sgiò.[8] Al temp, la scœula lissandrina l’era famosa per la sò filosofia, desgià che Lissandria ind el mond greco-roman l’era retegnuda segonda nomà a Atena per l’importanza di sò insegnament filosofegh.[14] Ipazzia la gh’ha havud dei inlev che vegneven de tute i bande del Mediterrani,[14] e la tegneva di lezzion sora i scricc del Platon e de l’Aristotel.[15][16][17][13] Ancaben che l’Ipazzia la fudess pagana, l’era toleranta invers i cristian.[17][13] De facc, tucc i sò student cognossud eren cristian,[13] vun di quai a l’era el Sinesi de Zirena,[14][6][18][19] ch’el sariss pœu deventad el vesquev de Tolemaida.

El Damassi l’iscriv che l’Ipazzia l’era propri bella,[12][10] ma gh’è minga soravivud de figurazzion sove de lee.[12] El Damassi el va inanz a dì che l’è restaita una versgen per tuta la vita.[12][6]

Mort

[Modifega | modifica 'l sorgent]
Ipazzia, 1885, Charles William Mitchell

El vesquev de Lissadria del 382 al 412 l’era un tal Teofel.[8] Lu chì el se oponeva al neoplatonisem del Sgiamblegh,[8] ma, amalastant de quest, el tolerava la scœula de l’Ipazzia e la considerava una liada.[12][8][10] In part coma resultad de la toleranza del Teofel, l’Ipazzia l’è vegnuda semper pussee popolara intra el popel de Lissandria e l’ha tacad a eserzì una grossa influenza politega.[8]

Ind el 412, el Teofel l’è morud a assa bruta senza riessì a nomenà ofizzialment un suzzessor, ancaben ch’el fudess sgiamò adree a insegnàgh a sò nevod Zirill quell che ghe serviva per suzzedegh.[8] De conseguenza, gh’è s’ciopad fœura una bega intra el Zirill e el sò desenemis Timotee per riessì a tœù controll de la dioces. A la fenitva, l’ha vensgiud la fazzion del Zirill e, de lì a poch, i sò sostegnidor hann tacad a vendegàss di rivai con l’indà a confiscàgh i proprietaa sove de lor chì.[8] De subet, el vesquev nœuv l’è minga piasud a la scœula de l’Ipazzia.[10][9]

Ind el 414, el Zirill l’ha fait sarrà su tute i sinagoghe de Lissandria e l’ha cazzad via di sgiudee de la zitaa a causa de di grosse tension intra i duu grup religios.[8] L’Orest – el prefet roman de Lissandria e un amis de l’Ipazzia – l’è indait fœura di strazz per i azzion del Zirill, e l’ha scrivud a l’imperador per cuntàgh su cossa gh’era apena suzzedud lilinsì.[12][8][20] Quella roba chì l’ha fait s’ciopà fœura un’oltra bega intra l’Orest e i sostegnidor del Zirill, che l’è rivada al comel ind un tentativ de omizzidi ai dagn de l’Orest menad inanz de un grup de ceregh cristian sota l’autoritaa del Zirill.[8] Per castigàj, l’Orest l’ha fait torturà l’Amoni denaz a tucc, perchè l’era el monegh che el gh’haveva dait l’inviada a la revœulta.[8][20][21] El Zirill l’ha pœu provad a voltà l’Amoni ind un martor,[8][20][21] ma la comunitaa cristiana de Lissandria l’era desgustada[20][21] perchè la causa de la revœulta de cheschì l’era minga la fed cristiana, ma un desideri personal de copà el governador.[20] La bega intra Zirill e Orest l’è indaita inanz, e l’Orest despess el ghe ciamava el consej de l’Ipazzia per savé a che fœusgia comportàss in questa situazzion.[8][22] Desgià che a volégh ben era e i pagan e i cristian, la reputazzion de l’Ipazzia l’era ancamò impecabila, e la saviezza di sò consej famosa fiss.[8] Amalastant de la popolaritaa sova de lee chì, el Zirill e i sò tira-pee segutaven a descreditàlla ai œugg de la sgent tute i vœulte che podeven.[8][21]

Ind el marz del 415, adree a la Quaresma, un rozz de cristian incagnid menad inanz de un predegador ciamad Peder hann organizad un’incursion a la caroccia de l’Ipazzia intanta che lee l’era dree a menàss a baita.[22][6][21] Se l’inn pœu strusada adree infina a rivà a un edifizzi cognossud coma Kaisarion, un vegg tempi pagan che l’era stait convertud ind una gesta cristiana.[8][22][21] Chichinsì, el rozz de baloss l’ha desbiotada e lapidada tirandegh adoss dei oget contundent.[22][9][6][8] El Damassi el porta ancasì che i gh’haveven sferlad i œugg.[6] Pœu, l’hann desagregada sgiò a toch e s’inn trait adree i sò brazz e i sò gambe ind un sit ciamad Cinarion, indova i gh’hann dait fœugh.[22][6][8] Per el Watts, questa chì l’era la manera tradizzional che la sgent a Lissandria la tratava i cadaver di “criminai pussee vii”, con l’istraportàj fœura di siront urban per dàgh fœugh per purifegà simbolegament la zitaa.[6][8]

La mort de l’Ipazzia l’ha scoss tut l’imperi;[8][6] per di segoi i filosef eren stait considerad inviolabii e el mazzament de una filosefa per man de di derovers senza controll l’era vedud coma un quajcoss de perigolos e destabilizant.[6] Ancaben ch’a ghe saga minga di prœuve che el Zirill l’haiva tolt part ind el mazzament de la fomna,[8] es cred ch’el saga stait lu a ordenàll.[8][22] Anca se el fudess minga stait propri lu a fàll, la sò campagna de descreditament de l’Ipazzia l’è staita senza dubi l’inspirazzion prenzipal per el linciasg. El Concili de Lissandria l’haveva ciapad un bell istremizzi e l’ha inviad un’investigazzion per determenà el rœul efetiv del Zirill ind l’omizzidi.[6] El resultad de quell’investigazzion chì l’è stait un edit fait fœura dei imperador Onori e Teodosi II ind l’autoven del 416, ind el qual i ordenaven che i baloss gh’haveven de sotapones a l’autoritaa de l’Orest inscambi de quella del Zirill.[8][6][9][21] Segonda Damassi, el Zirill l’è stait bon de fàlla franca nomà perchè l’haveva corrot vun dei ofizziai del Teodosi.[6] Senza el sostegn e el consej de l’Ipazzia, l’Orest l’è pu riessid a opones a l’influenza del Zirill che la cresseva semper pussee e, a la fenitiva, lu chì l’è deventad paradossalment la forza dominanta de denter del Concili de Lissandria.[8]

Refarenze

[Modifega | modifica 'l sorgent]
  1. ↑ Dating Hypatia's birth : a probabilistic model 19–40 (2017-01-31). DOI:10.2140/memocs.2017.5.19.
  2. ↑ Krebs, Groundbreaking Scientific Experiments, Inventions, and Discoveries; The Cambridge Dictionary of Philosophy, 2nd edition, Cambridge University Press, 1999: "Greek Neoplatonist philosopher who lived and taught in Alexandria."
  3. ↑ Deakin, Michael (2012). Hypatia.
  4. ↑ Edward Jay Watts, (2006), City and School in Late Antique Athens and Alexandria. "Hypatia and pagan philosophical culture in the later fourth century", pp. 197–198. University of California Press
  5. ↑ Deakin, Michael A. B. (1994). Hypatia and her mathematics, 234–243. DOI:10.2307/2975600. 
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 Watts, Edward J. (2017). Hypatia: The Life and Legend of an Ancient Philosopher. Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0190659141. 
  7. ↑ Deakin, Michael (3 August 1997). Ockham's Razor: Hypatia of Alexandria. ABC Radio.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 8,17 8,18 8,19 8,20 8,21 8,22 8,23 8,24 8,25 8,26 Watts, Edward J. (2008). City and School in Late Antique Athens and Alexandria. Berkeley and Los Angeles: University of California Press. ISBN 978-0520258167. 
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Dzielska, Maria (1996). Hypatia of Alexandria. Cambridge, MA: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-43776-0. 
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Deakin, Michael A. B. (2007). Hypatia of Alexandria: Mathematician and Martyr. Amherst, NY: Prometheus Books. ISBN 978-1-59102-520-7. 
  11. ↑ 11,0 11,1 Bradley, Michael John (2006). The Birth of Mathematics: Ancient Times to 1300. New York City: Infobase Publishing. ISBN 978-0-8160-5423-7. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Booth, Charlotte (2017). Hypatia: Mathematician, Philosopher, Myth. London: Fonthill Media. ISBN 978-1-78155-546-0. 
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 (1993) Barbarians and Politics at the Court of Arcadius. Berkeley and Los Angeles: University of California Press. ISBN 978-0-520-06550-5. 
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Castner, Catherine J. (2010). [[[:Modell:GBurl]] The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome]. Oxford, England: Oxford University Press, 49–51. ISBN 978-0-19-538839-8. 
  15. ↑ Socrates of Constantinople. Ecclesiastical History.
  16. ↑ Suda online, Upsilon 166.
  17. ↑ 17,0 17,1 Bregman, Jay (1982). Synesius of Cyrene: Philosopher-Bishop, The Transformation of the Classical Heritage. Berkeley: University of California Press. ISBN 978-0-520-04192-9. 
  18. ↑ Waithe, Mary Ellen (1987). Ancient Women Philosophers: 600 B.C.–500 A. D. Dordrecht, The Netherlands: Martinus Nijhoff Publishers. ISBN 978-90-247-3368-2. 
  19. ↑ (2017) Great Events in Religion: An Encyclopedia of Pivotal Events in Religious History. Santa Barbara, CA: ABC-CLIO. ISBN 978-1-4408-4598-7. 
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Wessel, Susan (2004). Cyril of Alexandria and the Nestorian Controversy: The Making of a Saint and of a Heretic, Oxford Early Christian Studies. Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-926846-7. 
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 Haas, Christopher (1997). Alexandria in Late Antiquity: Topography and Social Conflict. Baltimore, MS and London: The Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-5377-7. 
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 Novak, Ralph Martin Jr. (2010). Christianity and the Roman Empire: Background Texts. Harrisburg, PA: Bloomsbury Publishing, 239–240. ISBN 978-1-56338-347-2. 

Ligam de denter

[Modifega | modifica 'l sorgent]

Ligam de fœura

[Modifega | modifica 'l sorgent]
Utegnüü da "https://lmo.wikipedia.org/w/index.php?title=Ipazzia&oldid=1309429"