Calluna vulgaris

De Wikipedia
Va a: navegá, truvá
Chest artícol a l'è scricc in Lumbàrt Orientàl, ortograféa unificàda Lombard oriental
Calluna vulgaris
Calluna vulgaris 1.jpg
Classifigazion sientífiga
Regn: Plantae
Division: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Ùrden: Ericales
Famìa: Ericaceae
Sota-famìa: Ericoideae
Stìrpa: Ericeae
Zèner: Calluna
Spéce: C. vulgaris
Nomm binomial
Calluna vulgaris
(L.) Hull
I fiùr

Calluna vulgaris (in lumbard ucidental: Brugh) l'è 'na piànta perène semperverda de la famìa botànica de le Ericaceae. L'ìa 'na pianta tìpica de la brughiéra lombàrda.

L'è 'na piànta de dimensiù pesène e a portamènt de boscài col gamp lignùs, mìa pilùs, prostràt e 'na ramificasiù spèsa.

Le fòie i è a fùrma de ucìne, sempervérde (le cröda mìa 'n envéren), opòste e altèrne a còpia (cioè ògna còpia la se prezènta en puzisiù altèrna en rapórt a chèla prìma), spése e 'ncaalàde l'öna a l'ótra en quàter fìle per lónch, a sesiù triangolàr. I è sèsii e a la bàze le g'ha come dò uricìne picinìne. I è lónghe 2 o 3 mm e làrghe 0,7 mm.

I fiùr i è de culùr viòla, ròza o piö de rar biànch. I è portàcc sö grizimbulì apicài.

Habitat e distribüsiù[Mudifega | mudìfica 'l sorgènt]

L'è 'na piànta che se càta 'n Europa, en Sibéria, en Azia e 'n America setentriunàla.

Sö l'arch alpì la crès dré ai pàscoi, endèl sotabósch e 'ndèi ambièncc che ciàpa östa 'l nòm de lé, cioè le brughiére.


Sinònim[Mudifega | mudìfica 'l sorgènt]

  • Calluna alpestris Gandoger (1884);
  • Calluna atlantica Seemen (1866);
  • Calluna beleziana Rouy (1895);
  • Calluna brumalis Gandoger (1884);
  • Calluna erica DC.;
  • Calluna olbiensis Albert (1883);
  • Calluna oviformis Gandoger (1875);
  • Calluna pyrenaica Gandoger (1884);
  • Calluna sagittifolia Gray (1821);
  • Calluna sancta Gandoger (1884).

Bibliografìa[Mudifega | mudìfica 'l sorgènt]

  1. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  2. Gleason, H. A. 1968. The Sympetalous Dicotyledoneae. vol. 3. 596 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. U.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  3. Gleason, H. A. & A. J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.E. U.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  4. Scoggan, H. J. 1979. Dicotyledoneae (Loasaceae to Compositae). Part 4. 1117–1711 pp. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
  5. Voss, E. G. 1996. Michigan Flora, Part III: Dicots (Pyrolaceae-Compositae). Cranbrook Inst. of Science, Ann Arbor.
  6. Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X.
  7. Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4ª, 2003. Barcelona. (Dispunìbil apò on-line )
  8. Castroviejo et al., Flora iberica (1980-2008). CSIC. Madrid. (Dispunìbil apò on-line )
  9. Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
  10. Font Quer, Pío. Plantas medicinales: El Dioscórides renovado 2a. edición. Península, 2000. ISBN 84-8307-242-4.